Com dos amics que es retroben el Ventura torna a jugar en el Quim.
Entrem e ixim de cada história com qui pren canapes.
Una fotografía que arrisca molt en les ombres i es revela irregular.
Encara que fasa una pel.licula per any i practique la comedia de vegades el cas es que el Woody Allen es tria molt millor el jazz, el de esta pel.licula em sobra i em cansa.
La peli és una amanida de petites coses, una primera part en bon ritme i molt entretinguda que posa de manifest que cada persona es un món i crea un món i que la comunicació es producte de la casualitat que comporta conectar dos mons en comú mes que tendir ponts que unixquen dos diferents.
És la pelicula que rodaría aquell que no te res que demostar, aquell que roda per plaer, passió, avorriment o inèrcia, aquell que roda perquè sí i perquè no.
Com la dona que buida sa casa i transporta el seu món al carrer perque s`agarra a l`intent de desfer-se de tot com qui ja ha probat de tot i només li queda probar a llevarli la pell a les coses per buscar d´alguna manera alló que hi ha darrere del incomprensible món exotèric-exòtic que normalment sol portar un cabás de errades al ser interpretat per que es nomes la burda manifestació de energies molt mes sutils i complexes.
La pel.li parla precisament del poc trellat del món que la majoría del món sol entendre com "món real" , és a dir: la "maya" mal dibuixada.
La segona part histórica i muda i en planificació de teatre-Meliés encara que és lliure, atrevida e interessant, a mi em cansa.
La pel.li a mesura que avança en esta part va des-regularizantse
Els contes revisitats de esta segona tanda es basen en la suposada gràcia de dinamitar el contingut del clásic mantenint la forma mes primitiva i clásica de narrar per què precisament arribat a este extrem al classicisme dels primers anys de la història del cinema ara podria cobrar la força de la transgressió pero el que aconsegueix l´abùs de certs recursos és que poc a poc arribe a pareixer un producte televisiu, i un s´oblide de que esta veient una pel.li.
La tercera part disposta a rematar el conjunt coqueteja en la primera i allarga un epílog que converteix la figura del narrador en altre pesonatge que precisament buscava en la creativitat l´expressió de la propia llibertat i no el compromís pesat de tindre que ser jutge de les propies criatures o pare dels propis pares.
Mil cretins deambulen pel món astral demanant que conten les seues históries.
I és divertit de vegades, fins a cert punt, deixarse emportar per esta energia i així contar-les o escoltar-les.
Pero també podriem ignorar d´arrel les veus dels mil cretins i buscar les històries dels mil savis que tal volta podrien ser iguals de entretingudes i de regal més riques.
I una volta conegudes aquestes ja estaria bé com a diversió endirsar-mos en la confusió de estes històries tan interessants i originals com abstractes, però també tan suggeridores com perdudes, per què els personatges que les recorren estan perduts i cada conte és només el capítol d´una búsqueda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario